LLIURAMENT DE LA CREU “PRO ECCLESIA ET PONTIFICE” A DOMÈNEC FITA

 

El dilluns dia 18 de desembre de 2017, i en el marc dels actes relacionats amb els 90 anys de l’artista, el bisbe de Girona Sr. Francesc Pardo ha lliurat a Domènec Fita la medalla “Pro Ecclesia et Pontifice”, condecoració Papal.

Text de Mn. Joan Naspleda, llegit a la Casa Carles durant l’acte d’entrega:

LLIURAMENT DE LA CREU “PRO ECCLESIA ET PONTIFICE” A DOMÈNEC FITA

Domènec Fita rep avui la creu “Pro Ecclesia et Pontifice”. Per què? Per una conjunció de factors que trobem en la seva trajectòria personal:

El primer factor: l’artista. Artista incansable, inconformista, sempre en recerca. Una recerca que abasta dimensions ben diverses: recerca de la bellesa, evidentment; recerca en les formes, sempre obertes i en camí; recerca en els materials i textures; recerca pedagògica; recerca en el pla del pensament i de la reflexió; recerca en la dimensió religiosa personal… En definició seva, es tracta de “néixer cada dia”.

Aquesta identitat de Domènec Fita com artista en recerca, troba un punt d’enllaç en les reflexions del document del Pontifici Consell de la cultura, “Via Pulchritudinis”, La via de la bellesa, camí d’evangelització i de diàleg. Unes ratlles ens ho mostren: “La via de la bellesa respon a l’íntim desig de felicitat que batega en el cor de cada home. Obre horitzons infinits, que impulsen l’home a sortir de si mateix, de la rutina i de l’instant efímer, per obrir-se al Transcendent i al Misteri…”

El segon factor, conseqüència del primer: l’ample treball artístic de Domènec Fita que té caràcter religiós. Un treball artístic marcat igualment per la recerca de noves propostes i de nous llenguatges. Precisament els seus primers passos artístics en els anys 40 van coincidir en el moment de la reconstrucció d’esglésies i d’elements del culte, després del daltabaix de la guerra civil. Un temps de moltes oportunitats perdudes, per la mirada fixada en un passat sense capacitat per reviure’l. Davant d’això Fita s’exclama críticament: “Veig l’art religiós mancat de sincronització amb la resta de l’art del moment, com si visqués una aventura desfasada, i això no havia passat en altres etapes històriques. No sé de qui és la culpa, possiblement del clergat que tenim avui dia i aquí, perquè en altres països l’art contemporani té millor entrada als temples” (Escrits (1947-1997), p. 205).

Aquesta preocupació per l’art religiós, i també en concret per l’art litúrgic, la viu amb el Grup Flamma, creat el 1948 a Barcelona. La Capella de la Mare de Déu de Montserrat del Mercadal del 1953, en serà una mostra: capitells, pintures al fresc, inscripcions, làmpades…. En aquest mateix any sofreix la caiguda, pintant el baptisteri de l’església de Betlem de Barcelona, un fet que amb la llarga estada al Clínic i a la Clínica sant Josep, li obre, paradoxalment, unes noves perspectives. Moment de creixement en la sensibilitat espiritual, per la pròpia situació de desvaliment i per la gran experiència d’un entorn d’amistat.

Així ho expressa ell mateix: “En els anys que seguiren a la meva caiguda estava convençut de que art i religió es podien potenciar l’un a l’altre, puix trobava que tenien aspectes afins en moltes coses. El valor d’estimar és essencial tant en una cosa com en l’altra. Sense estimació, sense passió per donar, per treure de dins teu, és difícil fer art…” (Fita. Art religiós, p. 13).

És el moment dels dibuixos del llibret “La nostra missa” (1955), dels sants Cosme i Damià a l’altar de sant Sebastià de Tossa de Mar (1956), dels àngels de la Capella de la Puríssima del Seminari (1957), i sobretot del Crist jacent de la Catedral (1958), síntesi de l’experiència de dolor viscuda. El Dr. Estela li comentava: “Quina meravella d’humanitat, de realisme en aquell cadàver que sembla recollit a la cuneta d’un mal camí…”.  Després l’Ecce Homo del pas de la Confraria de Jesús crucificat (1959), la imatge del Cor de Maria per l’església dels claretians (1959), l’altar del Roser de la parròquia de santa Maria de Blanes (1959), les imatges de sant Narcís i de sant Joan evangelista de la façana barroca de la Catedral (1960), el sant Andreu d’Ullastret (1961), el sant Benet de Montserrat i les imatges de la façana i de la capella del nou edifici de la Llar Infantil al Puig d’en Roca (1962), la creu missional de Palau Sacosta, la Mare de Déu del Carme per a les carmelites vedruna de Sant Feliu de Guíxols, avui a la residència de Caldes de Malavella, els vitralls del baptisteri del Mercadal (1963) o el Crist en majestat i el sant Josep, i després també la Mare de Déu, de la parròquia de sant Josep de Girona (1965).

Estem ja en els anys que s’inicia l’aplicació de les reformes del Concili Vaticà II en l’àmbit litúrgic. El bisbe Narcís Jubany el 1965 nomena Domènec Fita com a membre de la Comissió diocesana d’Art sacre, que després en serà president a partir de 1993 fins al final d’aquella etapa de la comissió, el 2001. És el moment d’estar atents a les revistes d’art sacre que durant tota l’etapa del concili van difonent el que es va realitzant per Europa. Recordem-ne una: Art d’Église. És un moment històric únic en la vida eclesial, i per això Fita diu: “… la història de l’Església queda gravada en totes les obres que trobem escampades arreu dels temps. El que jo he desitjat és formar part d’aquest ventall, estar involucrat, juntament en tants d’altres, en aquest cant de lloança…” (Fita. Art religiós, p. 15).

Seran d’aquests anys els vitralls de l’església de Vila-roja i els de la capella de la Secció Femenina, més tard instal·lats a la nova església de sant Pau de Girona (1966), de la parròquia de Sant Feliu de Guíxols, amb la creació també dels elements del presbiteri després de la seva restauració (1967 i 1970-71-73), de la capella del col·legi Bell·lloc (1968), de les Dominiques del Pont Major, de la parròquia de Sant Antoni de Calonge, igualment amb la nova ordenació del presbiteri (1969 i 1978) o el vitrall de sant Francesc del Mercadal (1970).

Després vindran obres en materials ben diversos: des del bronze de la creu de la parròquia de santa Joaquima de Vedruna de Barcelona (1971), l’alumini i el ferro torturats del Via crucis de Montserrat (1974), el tapís, i també un Crist de bronze, a la parròquia de Sallent (1976), la fusta de la Pietat del Pont Major (1977), la pedra tallada amb disc de la Mare de Déu de Vista Alegre (1981) o del sant Vicenç de Llançà (1987), la tela del Sant Sopar de la Residència Maria Gay (1981), el ciment encofrat dels relleus de la nova església del Cor de Maria de Girona, a més de la marqueteria de l’altar i del gran vitrall amb l’àngel de l’Apocalipsi (1982)…  Una intervenció semblant farà a la parròquia de Campredó de Tortosa (1983-84). O tot el conjunt de la capella de les filles de la Caritat a la Llar Infantil (1987). Més tard, en els 90: projecta les escultures per la porta dels apòstols de la Catedral, o torna a la imatge de sant Benet, ara portant la seva Regla, per a la fornícula l’arc d’entrada al monestir de Sant Feliu de Guíxols. I ja dintre el segle XXI (2008-2010), crea per a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona els vitralls dels quatre evangelistes per als capitells de les columnes centrals i el paviment de la façana de la Passió amb l’entrada de Jesús a Jerusalem.

I per acabar, crec que hi hauríem d’afegir un tercer factor: Domènec Fita ha viscut amb intensitat un període canviant de la nostra història, des de la guerra civil, passant per la dictadura i el nacionalcatolicisme, vivint les reformes del Concili Vaticà II, l’etapa de la transició per arribar a la democràcia, i ara aquest període de nous reptes i dificultats. Fita ha viscut tot això des de l’art i des de l’inquietud religiosa, o sigui des dels àmbits més simbòlics de l’existència i de la història. Crec que podem dir que l’experiència de Domènec Fita és com una paràbola significativa del que han viscut, en aquest període, tantes persones en la seva trajectòria religiosa i humana, la nostra mateixa església de Girona, i també el nostre país. Fa uns pocs anys Fita ho expressava ben bé: “Jo vull ser més lliure”!

(Joan Naspleda i Arxer, Delegat episcopal per al Patrimoni Cultural, 18 desembre 2017)